24-0 és un resultat que 99 vegades de 100 acostuma a indicar superioritat esportiva total del local respecte del visitant. Però totes les regles tenen la seva excepció. I el partit entre Spartans de Granollers i el Catalunya Central en va ser l’excepció aquest dissabte. Fins que el matx va tenir les forces més o menys igualades la superioritat en metres guanyats i temps de possessió (que es noti que veiem els partits del mundial de França, oi?) era visitant, però ben aviat, en el minut 6, la xacra de les lesions va començar a turmentar implacable les osonecbagenques.
Primer va ser la capitana Meritxell Pujolassos la que va haver d’abandonar el camp amb l’espatlla esquerra adolorida, i 8 minuts després la Nabia Adillon la que sortia del camp amb un trau ben profund a la cella dreta que va necessitar sis punts de sutura; elles van ser les primeres a visitar les Urgències de l’hospital
Diem les primeres. En vindrien unes quantes més. Tota la primera part el Catalunya Central la va disputar, doncs, amb 12 jugadores contra 15, i les locals només van poder anotar el seu primer assaig en el minut 26, arribant-se al descans amb un 5-0 que hauria pogut ser un empat o un Catalunya Central per davant en el marcador per poc que hi hagués hagut una mica de sort en un parell d’ocasions en què el try va estar ben a prop.
Després del descans, i en ‘minoria simple’ (que es diria en un Parlament de la cosa política) continuava havent-hi convenciment en la victòria. Fins i tot després d’un assaig local de sortida que posava el 10-0 en el 42. Tanmateix, la ‘simple’, anava en camí accelerat de convertir-se ‘minoria absoluta’ i a les Urgències de la nostra sempre mai poc valorada sanitat encara no sabien el que els hi venia a sobre.
Primer va ser la Meritxell (Moli) Molina, la mateixa que ja va tenir un primer ensurt amb un cop al cap a l’inici de la primera part, que ara es ressentia del genoll dret. Va acabar el partit després de 6 minuts a la banqueta recuperant la mobilitat mínima, però després (també va agafar rumb a l’hospital on el diagnòstic ocupà un parell de línies i el remei un bon grapat de setmanes).
Ja es jugava amb 11 contra 15, quan les Spartanes van començar a veure més clara la línia d’anotació (en el 58 i en el 62) amb les corresponents transformacions. La Sabrina El Abbassi també havia de ser atesa de l’espatlla dreta i tot i que va acabar el partit, ara té el braç immobilitzat amb cabestrell. I al minut 70 el comunicat mèdic ja anava pel camí d’omplir un llibre sencer: la Sarai Aramburu i la Vicky Silveira acabaven panxa enlaire a terra… La banqueta visitant ja no donava l’abast, la farmaciola es quedava sense existències de segons quins productes i l’àrbitre, d’acord amb les capitanes, decidia aturar el partit.
Fer les alineacions dels pròxims partits serà una autèntica càbala per a Pere Carrillo, certament. Però les jugadores, adolorides, van recuperar forces al tercer temps i les que no anaven anant cap als centres mèdics van marxar amb una orgullosa mescla de dolor i somriure ‘totxo’ de saber-se empoderades per haver fet un partit d’aquells que es recorden per molt de temps perquè, malgrat la derrota, «com de bé que hem aguantat, noies!».
